Crónica d'un viatge en solitari al Marroc (II)

Dia 5 - Dimarts 10.9.2013 Hassi Labied-Erfoud-Tinerhir-Gorges del Todra-Boumalne Dadès-Gorges del Dadès. 332 km.

He arribat tant al sud com havia desitjat i ara toca canviar el rumb. Avui començaré la tornada.

No em puc torbar però tampoc cal que cremi etapes, així que abans de deixar enrere l'Erg Chebbi em concedeixo temps per assaborir-lo.

Em llevo d'hora per contemplar la sortida del sol. Tot just despunta el dia quan surto de l'alberg. Tot està en complet silenci. És l'hora màgica.

Deixant enrere les palmeres, travesso la plana sorrenca que hi ha abans de l'erg, i ben aviat em vaig enfilant pausadament pel mar de sorra.

La llum va guanyant intensitat i finalment el sol esclata al fil de l'aresta.

Estic ben sol, al mig de la sorra, admirant l'espectacle.  
Crec que avui el sol deu haver sortit només per a mi. 

Gaudeixo profundament aquesta estona i em deixo amarar per la llum i el silenci.

Fins i tot les ondulacions tenen un no-se-què sensual i atractiu

El matí avança i xino-xano torno cap a l'alberg per esmorzar i fer l'equipatge per començar l'etapa d'avui. Quan vaig arribant a la porta, s'acosta el noi de la mobilette que vaig conèixer ahir. Suposo que ha seguit tots els meus passos durant la sortida del sol, i em du els penjolls de "Croix du sud" tal com havíem quedat. 

Gira cua havent fet la primera venda del dia i a l'espera d'altres nouvinguts.

En contra del meu costum, començo l'etapa ja avançat el matí, al voltant de 3/4 de 10. 

Tot just sortir per la porta i fer el primer gir, la moto rellisca sobre la sorra i, per sort, la caiguda es suau. És la segona vegada en aquest viatge que faig un aterratge forçós i afortunadament sols la meva estima queda un xic perjudicada...

Com ja m'havia passat el segon dia, del no-res aparèixen uns quants vailets que m'ajuden a aixecar la moto. Després però, ve la sessió de mercadeig. Un d'ells du un fennec -una petita guineu del desert- als braços i vol que la retrati, un altre em vol vendre tot de records que du embolicats en papers de diari… Ho rebutjo cortesament i després un d'ells, en bicicleta, m'acompanya fins la sortida del poble, on segueixo les indicacions que menen a la carretera principal. Agafo la N13 i desfaig el camí fins Risani i Erfoud.

Aquest tram solitari el faig sense presses, inmers en el paissatge i parant cada dos per tres a fer fotografies. Assaborint-lo.

A Erfoud giro decididament cap a l'oest per agafar la R702 que em durà a veure dues de les gorges més famoses del Marroc: les del Todra i les del Dadès. Per primera vegada em trobo amb una carretera estreta, mal asfaltada i amb terra, i per tant m'ho prenc amb calma.

Vaig passant petits poblets, amb mercats que se celebren al mig de la carretera, on l'expressió "via pública" cobra el seu sentit més ampli.

El paisatge va canviant, les palmeres deixen pas a una plana àrida i després mantinc a la meva esquerra les muntanyes volcàniques, recremades i d'un  rabiós color vermell fosc, esplèndid, del Jbel Ougnat. A Tinejdad desemboco a la N10 i l'asfalt millora, però cal seguir parant atenció.

Faig una aturada en un bar isolat en mig del vast paisatge. Baixo de la moto, m'assec al porxo, em trec els guants i el casc i tinc la impressió que acabo de baixar del cavall que he deixat lligat a la porta del saloon en una peli de l'oest. Posats a fer, també m'imagino que podria estar al bar del film d'en Quentin Tarantino "Obert fins a la matinada", amb la Salma Hayeck servint copes…  
Segur que el sol m'ha afectat! Per si de cas, demano una coca-cola en comptes d'un whisky.

Quan reprenc el camí, davant meu la carretera s'estira en grans rectes i sento a cau d'orella en Buzz Lightyear que crida: "fins a l'infinit... i més enllà!"
Estic tenint un dia de cine!

Així arribo a Tinerhir, on comencen les conegudes gorges del Todra. Tinerhir és una ciutat gran i polsosa en la qual només m'aturo a dinar en un petit establiment a la vora d'una gran avinguda que està en construcció. Tres brochettes, una coca-cola i una mica de conversa amb la gent de l'establiment, c'est tout. 
Ben aviat torno a estar sobre la moto. Agafo una desviació en obres, per fer  una dotzena de quilòmetres fins les gorges. El riu es va fent present, i permet mantenir verds camps de conreu i petits horts que es veuen molt cuidats. El tons dels camps contrasten vivament amb el fons de muntanyes pelades.

Quan paro a fer la fotografia de la moto i el palmerar, un noiet surt d'una casa propera i amb un somriure, sense demanar res, em regala un petit camell que ha fet trenant fulles de palmera. Una altra de les petites sorpreses que van salpebrant el viatge.

Quan arribo a les gorges, el tall de roca és impressionant. 

L'entrada és molt espectacular i esta plena de barraques on venen records, teles i quincalles. Els pocs turistes, la majoria marroquins, campen pel riu.

En alguns trams, la carretera esta malmesa per les aigües, amb forats, trossos sense asfaltar, terra, etc. etc., cal anar amb certa cura, però no té especial dificultat. 
Recorro uns vint quilòmetres per la gorja al cap dels quals trobo un home amb un pic i una pala que esta arreglant alguns forats. Paro a xerrar una estona. Està content. M'explica que ha treballat a França durant molts anys i que ara, jubilat, ha tornat al seu país i fa feines de manteniment de la carretera. Crec que tindrà ocupació fins que es mori…

Vistes les gorges del Todra, dono mitja volta, travesso de nou Tinerhir i em dirigeixo a Boumalne Dadès. 

A l'alçada d'Imider, veig una gentada asseguda en rotllana al costat de la carretera amb banderes, pancartes i un xicot amb un megàfon que fa un parlament. Aparcats al voltant hi ha vehicles de la policia. 

M'aturo i pregunto. Varis pobles afectats per una mina de plata que es veu a la llunyania, s'han organitzat i fa més de dos anys que protesten pels perjudicis que els causa i perquè la riquesa que genera no reverteix a la zona. 

M'estic una bona estona parlant amb un dels que semblen dur la veu cantant. Parla un francès pitjor que el meu i em costa entendre'l. Segons diuen, la mina va generar el 2010 una xifra de negoci de 74 milions d'euros, és propietat del rei del Marroc i en canvi els habitants de la zona viuen en la pobresa, no tenen carreteres, hospitals, dispensaris, o escoles. La cosa és seriosa, son molta gent, fa temps que resisteixen, hi ha gent detinguda, i tant ells com el govern estan decidits a mantenir la lluita. 
Això es el què vaig veure (la foto es d'internet): 

http://www.youtube.com/watch?v=jtyMP2MMWT8

Aqui hi ha altres enllaços:

https://www.facebook.com/Amussu.96Imider?fref=photo
http://blogs.mediapart.fr/blog/amalina/040812/resistance-berbere-la-mine-d-imider-maroc

Em recorda la lluita de la qual també vaig ser testimoni fa alguns anys a l'Equador, en uns pobles perduts de la mà de déu, contra una companyia minera de capital canadenc i espanyol que estava destrossant una part de la seva selva. 

Aquestes companyies, amb la complicitat dels governs, es creuen legitimades per fer el que vulguin on hi ha explotacions, i la gent que viu a la zona es veu expropiada, obligada a plegar-se als seus interessos, o marxar.

Reflexionant sobre tot plegat, continuo cap a les gorges del Dadès.

A Boumalne giro a la dreta i començo una llarga carretera que recorre les gorges fins arribar als famosos revolts que surten retratats a la majoria de guies i pòsters del Marroc.
Vaig passant un seguit de Ksars i pobles enfilats sobre camps de conreu.

La carretera és magnifica, el paisatge espectacular, els pobles cadascun és més bonic que l’anterior i a la fi trobo els famosos revolts del Dadès. També son una de les fites del meu viatge. Els pujo xalant un munt!

Comença a ser tard i haure de parar aviat, aixi que em prenc un te al restaurant que hi ha al cap de munt i mentre contemplo el paisatge, consulto la guia per localitzar un alberg. Tornant a baixar hi ha tres o quatre allotjaments sugerents.

Al primer revolt de baixada, de dretes, em trobo un camió de cara i em decanto massa a l'interior frenant amb el de davant (maaaalament!), la roda de davant patina i ja soc per terra. El camioner para i m’ajuda a aixecar la moto, cosa un xic complicada al mig de la baixada. No m'he fet res i la moto tampoc. Avui ja en van dues. Merde!!!. 

Una mica adolorit i força ferit en l'amor propi, continuo la baixada fins l'Auberge des Gorges du Dades, on per 250 Dirhams em donen sopar, dormir i esmorzar. És un bon lloc, i exactament el que em cal en aquests moments. Hi arribo a les 7 del vespre. Em dutxo i cap a sopar!

Al restaurant hi ha una taula de japonesos (siguem correctes: japonesos i japoneses) que abans de menjar estudien delicadament, o millor dit, disseccionen, cada plat que els porten, en mig d'exclamacions incomprensibles per mi. 
Una altra taula està ocupada per una parella europea i una noia també japonesa. Som tota la clientela. El sopar el trobo boníssim. Després estudio al mapa la possibilitat de tornar a pujar per segona vegada els revolts que he fet i seguir uns 60 quilòmetres de pista de terra fins Imilchil, creuant l'Alt i el Mitjà Atlas, o bé (el més assenyat pel meu nivell de conducció) continuar per carretera fins Ouarzazate, fer el coll Tiz'n Tichka, passar prop de Marrakech i continuar cap al nord. Ho consultaré amb el coixí.

Dia 6 - Dimecres Onze de Setembre de 2013. Avui faré la part sud de la Via Catalana a la Independència. Gorges del Dadès-Ouarzazate-Tizi'n Tichka-Demnate-Cascades d'Ouzoud. 428 km.

Em llevo d'hora, tant, que no hi ha ningú despert. 
M'he posat la samarreta de la Via Catalana a la Independència que he dut expressament.
Vagarejo pels patis i al cap de poc se m'uneix la noia japonesa que ahir sopava amb una parella. Sorprenentment parla francès. És simpàtica i iniciem una conversa, esperant l'hora d'esmorzar. Ens presentem breument i em diu que està estudiant cant a Bèlgica i espera ser un dia cantant d'òpera. Parlem d'òpera una bona estona i del llenguatge universal de la música. Li explico també que avui és la Diada i que farem el que diu la meva samarreta: la Via Catalana a la Independència. La felicito perquè Tòkio organitzarà els propers Jocs Olímpics i li desitjo molta sort en la seva carrera. Lamentablement no li demano el nom, i si un dia esdevé una diva famosa no podré reconèixer-la i anar-la a escoltar. Hélas!
Amb això arriba l'hora d'esmorzar. Aprofito que hi ha el xòfer del microbus de la colla de japonesos (i japoneses) per preguntar-li com està la pista fins Imilchil, doncs venen d'allà. Em diu que està en bon estat, encara que hi ha alguns pendents forts. No se si fer-li cas, doncs amb quatre rodes tot sembla sempre més fàcil. A més vaig sol i només em faltaria una altra caiguda. Segurament, en el meu interior ja tenia decidit no fer la pista i anar cap a Marrakech, però m'enganyo i faig veure que ho decideixo aquest matí, i em dic que, en tot cas, ja la faré en un proper viatge...
Surto a les 7:40. Desfaig la carretera de les gorges fins a Boumalne i després agafo novament la N10 en direcció Ouarzazate. Plou i l'asfalt es torna delicat. Amb 14,5º es nota el fred.
Faig els primers 40 km plovent, recorrent un reguitzell de pobles i poblets. Aviat millora el temps i la carretera es fa més ample. Altra vegada els horitzons immensos i desolats conformen el paisatge. 

A les 10 del matí, després de 140 km. arribo a Ouarzazate. Ja fa un bon sol i tinc 24º.

Ouarzazate va crèixer a la dècada de 1920 a redos de les casernes dels soldats francesos, i quan França va abandonar el protectorat als anys 50 del segle passat, es va iniciar el negoci del cinema. Els estudis de "Ouallywood" han servit d'escenaris exòtics per a pel·lícules suposadament ambientades al Tíbet, a l'antiga Roma, a Somàlia o a Egipte. 
Els colossos de cartró pedra que, adossats al decorat d'una muralla de pega, des de lluny fiten inexpressivament la carretera, resten muts quan passo pel seu davant. Ahir però, jo ja vaig tenir la meva pròpia sessió de cinema.

Passat Ouarzazate agafo la N9 que té un dels colls més famosos del Marroc, el Tizi'n Tichka, que separa aquesta localitat de Marrakech, que es troba a 200 quilòmetres. És com vàries collades de Tosses, però a part la seva llargada i espectacularitat, és fàcil per conduir. 

A mitja pujada m'aturo en la botiga d'una cooperativa de dones berbers de l'Atlas a complir un encàrrec que m'ha fet ma germana: comprar oli d'argan que, sembla, té un munt de propietats: http://www.nana.cat/index.php?option=com_content&task=view&id=1943&Itemid=1&lang=es

Entro a la botiga i trenco la quietud del lloc. No hi ha ningú però inesperadament apareixen unes dones que sense dir res s'asseuen davant els cistells que hi ha exposats, composant una mena d'escena de pessebre vivent. També surt una noia que parla francès i em descriu pel damunt el procés de fabricació d'aquest oli en el decorat que, com per art d'encanteri, acaba de cobrar vida. En compro un parell de botelletes.

Les muntanyes impressionantment erosionades, els pobles, els Ksars, els mil i un revolts del coll, les planes prop de Marrakech... Tot plegat és difícil de descriure. En tot cas és llarg i intens.

La carretera es va enfilant en mig d'un paisatge adust pintat amb tons del vermell. No hi ha gaire trànsit i puc fer el coll a bon ritme. 

Superat el coll, comença una llarga i revirada baixada.

Finalment s'obre la planura que envolta Marrakech.

Seguint la carretera N9 per la que vinc, evito Marrakech pel l'est. Aviat l'abandono i al cap de poc agafo la deliciosament solitària R210, que transcorre en mig d'un paisatge daurat, cremat pel sol, que arribant a Demnate es transforma en camps d'ametllers i d'olivers centenaris que, diuen, produeixen un afamat oli d'oliva.

Demnate és una població de cultura berber des de fa segles. Passo per sota les arcades, entro a la plaça i hi faig un tomb ben curt. Segurament hauria d'haver-m'hi estat més estona, haver entrat al barri jueu -la Mellah-, visitar la Kasba..., però ja duc força hores de camí, i simplement no en tinc ganes.

Així que giro cua i continuo fins Ouzoud, on hi ha unes famoses cascades, destí preferit de turistes i marroquins per passar el dia, on jo penso fer nit avui. Arribo a Ouzoud a les 5 de la tarda. Avui, la temperatura no ha passat de 28º. 

La gran plaça que hi ha a l'entrada del poble està en obres i completament aixecada. Els accessos en baixada estan plens de graveta. Vaig amb quatre ulls per no caure. No vull fer-ho a cap preu!

Immediatament se m'atançen un grup de joves que insisteixen en oferir-me tota mena d'allotjaments i restaurants del pare, germà, cosí o qualsevol altre parent. Tots amb la corresponent tarjeta impresa amb fotografies a tot color. Es nota que és un destí turístic.
M'ho prenc amb calma. El primer es aparcar be i no caure. El segon que algú vigili la moto i les pertinences, i el tercer, cercar jo mateix allotjament. Aconsegueixo tot sol el primer, i el segon per un mòdic preu. L'allotjament vindrà després.
Com que tinc temps i necessito estirar les cames, em dedico a visitar el lloc. L'animada plaça on he aparcat separa el poble del les cascades. M'encamino al riu i les veig des de dalt. El salt és impressionant, segons la guia te 110 metres d'altura en tres pisos de cascada. No hi ha proteccions i algunes persones es fan fotografies al límit de la temeritat.

Per veure-les des de baix cal seguir una rampa en baixada completament ocupada a banda i banda per tota mena de guinguetes -deixeu-me'n dir xiringuitos- de records, dolços, menjar, càmpings minúsculs amb tendes enfangades ja plantades, rucs de lloguer... És un univers en sí mateix. Tot això adobat amb una certa dosi d'olors, fums, porqueria i merda de ruc.
Quan arribo a baix puc contemplar les cascades en tota la seva bellesa, que és molta, acompanyat de gent nedant, parelles que es fan fotografies, famílies fent pícnic, uns meravellosos rais de l'amor de color rosa, decorats amb gira-sols de plàstic, que, a mode de góndoles de traç gruixut suren en el petit llac que es forma al peu de la cascada, junt a un pont que no passaria cap control de seguretat. Se m'acut d'improvís, pensar en les aigües negres del poble que probablement també cauen per la cascada...

Un conjunt fantàstic per copsar l'estil marocain.
No sé perquè, però m'ho estic passant d'allò més bé. De fet per això he vingut.

També aquí hi ha macacos de berberia que la gent, sense fer cas de les indicacions que prohibeixen donar-los menjar, alimenta en mig de riallades. 

Un cop satisfeta la curiositat torno a dalt la plaça que continua força animada. Just allà hi ha el riad Cascades d'Ouzoud i entro a mirar-lo. És un establiment antic, elegant i decorat amb gust, d'un francès que m'explica que fa molts anys va arribar aquí en plan motxillero i es va enamorar del lloc, encara que a mi em sembla que ara n'està desencisat i a punt del divorci. M'hi quedo per 570 Dirhams, dormir i esmorzar, en una habitació espaiosa amb bany privat. El sostre de fusta està pintat amb motius berbers.
La moto dormirà en un pati veí on s'allotja un espanyol amb qui xerro una estona, i que en tota la conversa no aparta la mirada de la meva samarreta de la Via Catalana.

Ja fosc, surto a donar un tomb pel poble. És ben petit i te una mena de carrer major on s'aplega la gent, el fum i les olors. En una placeta hi ha un grup de canalla que juga a futbol i uns quants duen la samarreta del Barça. 

Com que acabo aviat la feina, torno al riad, on soc l'únic client. De tota manera després del què he vist, prefereixo sopar aquí amb el propietari, sols com dos mussols, cadascú a la seva taula, i poc després m'en vaig a dormir. 
Està acabant la Diada i jo he dut fins aquí una mica de la Via Catalana. 
Demà serà un altre dia.