A 2/4 de 8 del meu rellotge ja estic llevat i esmorzo al mateix hotel.
El vaixell surt a les 12, de manera que encara tinc una estona per donar una petita volta per la ciutat, que desconec completament, però que m'han dit que és, després de Barcelona la ciutat amb més edificis modernistes perquè l'arquitecte català Enrique Nieto, deixeble de Gaudí, va ser l'arquitecte municipal de Melilla de 1931 fins que es va jubilar el 1949.
Surto al carrer sense rumb i ensopego amb l'imponent edifici del teatre Kursaal. L'obra que s'hi anuncia, un drama legionario en tres actes i prosa, l'autor i la companyia d'actors que la representa, em deixa estorat:
I a més a més, amb les entrades exhaurides!
Recuperat de l'ensurt, em dic que no tindré ocasió de veure-la fora de Melilla, doncs no crec que els comandaments els deixin sortir de tournée. Sobre tot a la cabra.
Havent tingut una mostra de l'ambient cultural, continuo passejant, i desemboco a la Plaça Héroes de España, adornada amb una àguila de ciment coronada amb la llegenda "Una, grande, libre", que conforma un monument amb un lleó i un legionari al costat enarborant un fusell en una mà i una bandera a l'altra, traspuant ardor guerrero. Un dels costats llueix en metall el yugo i las flechas de la falange i al peu, en una tarja metal·lica tacada amb pintura vermella es llegeix: 17 de julio 1936. Es el momumento a los caidos de la cruzada, evidentment només els d'un bàndol. La fotografia es d'internet.
La cleca visual que m'emporto em deixa vacil·lant. Em sembla que m'estic fent gran per aguantar segons quins impactes. No hi estic acostumat.
Doncs encara hi és.
Amb l'esperit una mica trastornat, continuo passejant, a veure si puc relaxar-me i m'encamino en direcció al port per entrar a la ciutat vella, closa dins la imponent fortificació.
Passo pel monument al soldat de lleva, "precursor del turismo en la ciudad" segons diu la tarja que hi ha als seus peus.
Em cau fins i tot simpàtic doncs molta gent ha vingut a fer el servei militar a Melilla i trobo be que algú els ho reconegui. Tanmateix, potser perquè ja tinc l'esperit crític a flor de pell, no deixo de pensar en la, diem-ne, curiosa manera d'entendre el turisme, doncs aquests "turistes" eren obligats, tant si vols com si no vols, a esmerçar quasi un any a la ciutat aprenent l'ofici de matar enemics.
Innocent!. No sospito que la ruta castrense que sense voler estic seguint, em depara una altra sorpresa una mica més endavant, quan arribi a l'estàtua que s'endevina a la fotografia, sobre del cotxe vermell.
És aquesta:
La tarja diu: "Melilla al comandante de la legión D. Francisco Franco Bahamonde. 1921-1977". Com diria aquell: No ase falta desir nada más.
Després he sabut que el novembre de 2005 la van retirar durant poc temps per fer uns treballs de pavimentació, i que, un cop acabats, no van dubtar a tornar-la a col·locar canviant-la d'ubicació i reduint-ne una mica la base. L'estúpid argument és que el què es vol recordar, es la seva arribada el 1921 per defensar la ciutat assetjada pels rifenys.
Quina vergonya! La indignació em surt per tots els porus de la pell. Voldria cridar ben fort el meu menyspreu pels responsables públics de la lloança al dictador.
Ara ja ben trasbalsat entro a l'interior de la impressionant fortalesa sacsejant el cap d'incredulitat.
El recinte es impressionant i molt ben conservat, al menys el que jo vaig veure.
A l'interior hi ha la ciutat vella. Hi recorro carrers tranquils, edificis d'habitatges i tinc unes bones vistes a la mediterrània.
En un racó abocat sobre la ciutat hi ha el monument a Pedro de Estopiñán, que fa quasi exactament 516 anys, el 17 de setembre de 1497, va ocupar per a la corona de Castella aquesta ciutat, que estava abandonada i derruïda arran les disputes entre reialmes veïns.
Tot passejant arribo a la part alta de la fortalesa, pujo unes escales i un senyor vestit de civil però amb bigoti castrense em dóna la benvinguda. Es presenta, em diu que es oficial de l'exèrcit espanyol i que es el director del Museu Militar on, sense adonar-me'n, acabo de posar els peus. M'explica una mica la seva carrera militar i em convida a visitar el museu.
L'entrada és de franc. Tot un detall.
El pati on estic, obert al mar, té una curiosa exposició. Dieu-me masoquista.
Per descomptat, ni per un moment se m'acut tocar les bales que reposen sobre el suport vermell, no sigui cas que...
M'entretinc també a llegir les plaques que emmarca el vell canó. Em tranquil·litza saber que la guerra ha acabat, no sense que l'arma d'infanteria hagi contribuït a la cruzada nacional amb 45.000 morts, 247.000 ferits i 18.096 mutilats, que lamentablement, tots (ells els primers) ens hauríem pogut estalviar si no haguessin començat el alzamiento.
Amb la ment en blanc entro a l'edifici i em passejo entre les vitrines i les plàstiques representacions amb figures de mida natural, de soldats que darrere uns sacs de sorra m'apunten amb una metralladora. Tot això amanit amb un fons de música militar.
Faig aquest vídeo:
En una paret hi veig exposats uns plànols antics que marquen els límits de la ciutat i com que tinc curiositat, quan surto, li pregunto al respecte al director, el qual, orgullós, m'explica que el territori de Melilla "tiene forma de abanico de mujer" i d'acord amb el tractat de Wad-Ras de 1860, la darrera ampliació dels límits es va materialitzar el 1862, tenint en compte la distància a que van caure vàries bales disparades des d'un canó anomenat el caminante des de diversos punts, "y España, pudiendo escoger entre la distancia a la que cayeron varias balas, -aquí fa una pausa- escogió aquellas caidas a menor distancia..." i que el petit queixal que hi a la part superior es perquè es va voler respectar un cementiri musulmà, a canvi naturalment d'una compensació en un altre lloc.
Quan ja me'n vaig, el sempre amable director em pregunta d'on soc i si m'ha agradat el museu. Li responc que sóc català i que he trobat el museu "muy interesante y aleccionador". "Me alegro mucho de que le haya gustado", em diu, i m'acomiado.
No sé perquè, però no tinc ganes d'explicar-li la diferència que per a mi, hi ha entre gustar i interesante y aleccionador.
No sé perquè, però no tinc ganes d'explicar-li la diferència que per a mi, hi ha entre gustar i interesante y aleccionador.
Necessito que em toqui l'aire fresc i pujo fins al punt culminant de la fortalesa. Amb mi puja un guàrdia civil que s'instal·la en la garita de vigilància que hi ha, i es posa a vigilar...
Influenciat per les recents vivències, faig aquest vídeo:
Intentant pair tot plegat sense tenir massa mal d'estomac, vaig baixant distraient-me amb les boniques vistes que es poden contemplar des de les muralles. Quan tinc a vista el port i el ferri, miro l'hora i, de sobte, me n'adono amb un ensurt que el meu rellotge encara marca l'hora de Marroc, i que a Espanya és una hora més tard. No passaria res si no fos perquè tinc cita a una hora fixa amb el vaixell!
Per sort, encara no cal que corri però no em puc entretenir massa, així que deixo la ciutat vella i dono un darrer petit tomb pels voltants de l'hotel, pel parc i entre els edificis oficials que es barregen amb els modernistes i em topo amb l'estàtua de l'arquitecte català Enrique Nieto del qual ja he parlat, que em prenc com un bàlsam després de la grandiloqüència castrense.
Me'n torno a l'hotel, em guarneixo de motorista, carrego els trastos a la moto que ha dormit a la vorera i em dirigeixo al port.
Dins el casc em retornen les darreres imatges i reflexiono que, segurament, és molt difícil d'entendre aquesta insòlita ciutat sense tenir en compte el seu aïllament, la seva història constituïda per guerres i conflictes constants des de la seva ocupació; que aquí va començar el alzamiento i que l'exèrcit, especialment la legió i els regulars, han estat la garantia de la seva pròpia existència i per això es tant aclaparadora la seva presència. O al menys així m'ho sembla a mi en aquestes poques hores que hi he passat, que segurament tampoc em permeten ser gaire objectiu.
Tanmateix l'ostentosa i pública existència dels símbols feixistes, que al nostre petit país seria inconcebible, em produeix una gran indignació i un profund fàstic. I més quan després de trenta-cinc anys de la recuperació formal de la democràcia, es permet impúdica i impunement la seva pervivència.
Possiblement les coses son encara més complexes, però amb aquesta impressió i amb algunes estofes de la cançò "soy el novio de la muerteeee..." que em van venint al cap, abandono la ciutat.
A 3/4 de 12 i amb 24º, embarco juntament amb un grup de Harleys.
Només que avui, com a preludi, el grup de deu moteros i moteres de les Harleys, vestits de cuir de negre rigorós, han pres a l'assalt uns sofàs prop de la finestra de proa i estan fent més merder i xivarri que tota la resta de passatge junt. Encara que jo vaig vestit de motero, ens ignorem mútuament. Ja és del cas.
La travessia continua, avorrida, fins que desembarquem a Almeria.
Sense gaire història i sent conscient que ja estic al final del viatge, faig de retorn la mateixa autovia que ja havia agafat al baixar i arribo a Múrcia on m'instal·lo en l'hotel on també m'havia quedat el primer dia, a la Plaza de San Pedro, en front de l'església del mateix nom. El marcador parcial diu que avui he fet 225,9 km.
Avui la ciutat celebra les festes de Moros i Cristians i hi ha una gran desfilada amb cavalls i comparses que llueixen vestits espectaculars amb tota mena de lluentons mente executen coreografies grupals i van saludant d'entre el públic a parents i coneguts. A més, hi ha una animadíssima fira de mostres de restaurants i cellers de la zona on, a peu dret, sopo a base de tapes i tastets de vi que em semblen excel·lents. L'ambient, com a l'anada, és festiu i alegre, i jo també una mica alegre, me'n vaig a dormir.
Sense gaire història i sent conscient que ja estic al final del viatge, faig de retorn la mateixa autovia que ja havia agafat al baixar i arribo a Múrcia on m'instal·lo en l'hotel on també m'havia quedat el primer dia, a la Plaza de San Pedro, en front de l'església del mateix nom. El marcador parcial diu que avui he fet 225,9 km.
Dia 10 - Diumenge 15.9.2013 Múrcia-Altafulla-Sant Celoni. 662 km.
Avui és el darrer dia i m'espera una llarga tirada. Així que a les 6 ja estic llevat i a 1/4 de 8, després d'esmorzar, surto de Múrcia en direcció nord. El termòmetre de la moto marca 20,5º, una temperatura excel·lent per fer els més de sis-cents quilòmetres que em separen de casa.
Conforme es va aixecant el dia van caient els quilòmetres i la calor i el cansament van augmentant. M'aturo en una benzinera i, sense manies, m'estiro una estona directament al terra, cercant una mica de descans a l'ombra.
Una parella amiga meva que està passant el cap de setmana a Altafulla em diu per WhatsApp que si m'hi arribo tinc la cervesa pagada, així que no m'ho penso dues vegades i retorço el puny del gas. Dinar amb bona companyia a la vora de la mar es imperatiu. La cervesa és opcional, però també me la prenc.
Havent dinat relaxadament amb els bons amics, després del cafè, amb el cul una mica quadrat però més content que un gínjol, m'acomiado i em poso de nou en marxa.
Avui és el darrer dia i m'espera una llarga tirada. Així que a les 6 ja estic llevat i a 1/4 de 8, després d'esmorzar, surto de Múrcia en direcció nord. El termòmetre de la moto marca 20,5º, una temperatura excel·lent per fer els més de sis-cents quilòmetres que em separen de casa.
Conforme es va aixecant el dia van caient els quilòmetres i la calor i el cansament van augmentant. M'aturo en una benzinera i, sense manies, m'estiro una estona directament al terra, cercant una mica de descans a l'ombra.
Havent dinat relaxadament amb els bons amics, després del cafè, amb el cul una mica quadrat però més content que un gínjol, m'acomiado i em poso de nou en marxa.
El tram final d'autopista no té gaire història. El faig com un tràmit.
Això és el que marca l'ordinador de la moto quan, a les 17:51 aparco al garatge de casa i puc abraçar la meva dona, després d'haver fet avui 662 quilòmetres.
En total he recorregut 4.121 kms en 10 dies.
Al vespre, vaig escriure aquest missatge al grup d'amics que per WhatsApp em van seguir i acompanyar amb els seus comentaris tot el viatge:
20:57 15 set. - Ramon: Gent, el món es un lloc meravellós q val la pena conèixer, i els amics també. M'ha agradat molt compartir un tast amb vosaltres. Ha estat un viatge fantàstic, i ara ja estic de tornada a casa. Home, sweet home!! The end!
Mirant el mirall amb els ulls tancats
potser veuràs els teus somnis
potser veuràs els teus somnis
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada