Tal com va dir en Gabriel García Márquez: La vida no és lo que uno vivió, sino lo que uno recuerda y como la recuerda para contarla.
Una BMW F650GS, un
mòbil, un mapa, una guia Lonely Planet, quatre-mil quilòmetres per endavant i gaaaassss!!
A mode d’introducció
El llunyà juliol de
1974, a punt de fer-ne vint-i-tres, l'endemà d’haver acabat la mili i
un any abans que palmés el dictador, amb un bon amic muntanyenc vam agafar
un Seat 600 i ens vam arribar al Marroc amb la intenció de pujar el Toubkal que amb 4.167 metres és el
cim més alt de la serralada de l’Atlas.
En aquella època per anar al Marroc es muntaven “expedicions”, amb mesos de preparació i un munt de material.
El meu amic feia poc havia tornat d’un viatge al desert d’Argèlia i com que llavors tots érem una mica hippies, només ens va caler una trucada de telèfon, un Seat 600 i una motxilla amb els trastos de muntanya.
Ens vam deixar portar pel propi viatge, improvisant cada dia sobre la marxa. Vam dormir molt en cunetes, ens vam banyar en rius, vàrem conèixer molta gent, només ens van robar un rellotge i fins i tot vam fumar una mica del que sempre se n’havia dit grifa.
També vam pujar el Toubkal, i el cim veí de la Tête d’Ouanoums de 3.970 mts.
Recordo que tot pujant cap al refugi Neltner, base per fer aquells cims, vam poder admirar els poblets arrapats als vessants àrids de les muntanyes com vigilant els conreus que ocupaven la plana verda al costat del riu, on les dones anaven amunt i avall carregades amb grans fardells de llenya, d’herba o de blat.
Baixant, un cop fets els cims, vam dormir en una cabana de canyes i fang prop del marabout de Sidi Chamharouch que estava a l’altra banda del riu i que no ens deixaven creuar perquè érem infidels, on els habitants de les contrades hi estaven fent una festa de pelegrinatge. L’endemà ens vam llevar plens de picades.
Més endavant una riuada s’havia endut part del camí i vam haver de passar amb el 600 per la llera del riu com vam poder. Les picades se’ns van inflar, van envermellir, ens van donar molt malestar i ens van convertir en dues piltrafes quan vam creuar la frontera de Ceuta…
El Marroc va ser llavors per mi tota una experiència i un descobriment, tant a prop de casa i tant distant culturalment. Els meus esquemes una mica quadriculats van saltar fets miques i vaig tenir l’evidència que la vida, de fet, pot funcionar de moltes maneres, ben diferents les unes de les altres.
Al cap de tres anys hi vaig tornar amb el meu germà, amb un Renault 5, i en un plan similar, amb una tenda de campanya que plantàvem al costat de haimes fetes amb mantes, estaques i cordills, habitades per gent amb tambors i transistors a tot volum, al voltant de grans tolls d’aigua i fang que es formaven al costat d’una aixeta solitària, en llocs que s’anunciaven com a “càmpings” i que nosaltres vam creure que, efectivament, ho eren. Vaig tornar a visitar Fès, Meknés, Moulay Idriss, Volúblis, Marrakech, Casablanca i Tetuan, gaudint de cada parada.
En aquell viatge, al poble de Beni-Mellal, ja negre nit i sense lloc on dormir, vam preguntar un home on podíem trobar un càmping i per tota resposta va fer que seguíssim el seu cotxe. Al cap de poc, va trencar per un caminet de terra i de seguida els fars del cotxe van il·luminar una alta tanca amb una gran porta, que ens va obrir un guardià amb escopeta a l’espatlla. Vàrem entrar en un gran jardí, amb una casa al fons... on el nostre guia ens va hostatjar i ens va fer servir un sopar fet d’un gran nombre de platets, cadascun amb una delícia, o així ens ho va semblar. Durant el sopar ens va explicar que era el concessionari de Seat i Simca a la zona i que anava sovint a la península. Vam mantenir una animada conversa.
L’endemà, al despertar-nos, només hi havia el guardià i al marxar no vam tenir ocasió ni de donar-li les gràcies... Va ser una bonica experiència de l’hospitalitat marroquina de la qual vam gaudir d’allò més i que amb el meu germà sempre hem recordat.
Molts anys després, el 2009, amb la meva dona vàrem anar en avió a Marrakech per passar-hi un cap de setmana llarg. Vaig trobar la ciutat tant canviada que vaig pensar que calia tornar al Marroc per veure de nou el país, i conèixer alguns racons que encara no havia vist.
Finalment lligant uns quants dies festius, ponts i vacances pendents, he pogut comptar amb deu dies lliures que he aprofitat per tornar al Marroc, però aquest cop d’una manera diferent: en moto i en solitari.
La meva idea era creuar el país i arribar fins al sud, per conèixer l’Erg Chebbi, la gran duna, imaginant-me contemplar els tons de la sorra que van canviant al llarg del dia recorrent les ondulacions suaus i els contrastos que hi fa la llum. Poder tocar la sorra fina que llisca entre els dits després d’ensorrar-hi la mà, i sentir el silenci que es pot escoltar. I durant el viatge, conèixer petits racons, sense parar en grans ciutats, que sempre són més complicades, on és fàcil perdre’s i perdre temps, i anar fent camí però sense etapes predeterminades ni objectius a complir, atent al que em cridés l’atenció i em demanés el cor, les ganes, la carretera, la moto i... l’esquena, que un ja té una edat !!
I en solitari. Per provar-ho, per poder improvisar-ho tot sobre la marxa, sense justificacions, poder girar cua en qualsevol moment, no passar de la península o veure només el Rif, o anar directe al Sud... completa llibertat!.
En solitari el viatge és més intens, més íntim, més mal·leable. Et pots quedar gaudint de la sensació que experimentes en un moment determinat, d’un paisatge, de la dansa amb els revolts, deixar-te endur pel neguit d’arribar a un lloc que prèviament has decidit sense cap raó per fer-ho. Allargar un instant o escurçar una hora…
En aquella època per anar al Marroc es muntaven “expedicions”, amb mesos de preparació i un munt de material.
El meu amic feia poc havia tornat d’un viatge al desert d’Argèlia i com que llavors tots érem una mica hippies, només ens va caler una trucada de telèfon, un Seat 600 i una motxilla amb els trastos de muntanya.
Ens vam deixar portar pel propi viatge, improvisant cada dia sobre la marxa. Vam dormir molt en cunetes, ens vam banyar en rius, vàrem conèixer molta gent, només ens van robar un rellotge i fins i tot vam fumar una mica del que sempre se n’havia dit grifa.
També vam pujar el Toubkal, i el cim veí de la Tête d’Ouanoums de 3.970 mts.
Recordo que tot pujant cap al refugi Neltner, base per fer aquells cims, vam poder admirar els poblets arrapats als vessants àrids de les muntanyes com vigilant els conreus que ocupaven la plana verda al costat del riu, on les dones anaven amunt i avall carregades amb grans fardells de llenya, d’herba o de blat.
Baixant, un cop fets els cims, vam dormir en una cabana de canyes i fang prop del marabout de Sidi Chamharouch que estava a l’altra banda del riu i que no ens deixaven creuar perquè érem infidels, on els habitants de les contrades hi estaven fent una festa de pelegrinatge. L’endemà ens vam llevar plens de picades.
Més endavant una riuada s’havia endut part del camí i vam haver de passar amb el 600 per la llera del riu com vam poder. Les picades se’ns van inflar, van envermellir, ens van donar molt malestar i ens van convertir en dues piltrafes quan vam creuar la frontera de Ceuta…
El Marroc va ser llavors per mi tota una experiència i un descobriment, tant a prop de casa i tant distant culturalment. Els meus esquemes una mica quadriculats van saltar fets miques i vaig tenir l’evidència que la vida, de fet, pot funcionar de moltes maneres, ben diferents les unes de les altres.
Al cap de tres anys hi vaig tornar amb el meu germà, amb un Renault 5, i en un plan similar, amb una tenda de campanya que plantàvem al costat de haimes fetes amb mantes, estaques i cordills, habitades per gent amb tambors i transistors a tot volum, al voltant de grans tolls d’aigua i fang que es formaven al costat d’una aixeta solitària, en llocs que s’anunciaven com a “càmpings” i que nosaltres vam creure que, efectivament, ho eren. Vaig tornar a visitar Fès, Meknés, Moulay Idriss, Volúblis, Marrakech, Casablanca i Tetuan, gaudint de cada parada.
En aquell viatge, al poble de Beni-Mellal, ja negre nit i sense lloc on dormir, vam preguntar un home on podíem trobar un càmping i per tota resposta va fer que seguíssim el seu cotxe. Al cap de poc, va trencar per un caminet de terra i de seguida els fars del cotxe van il·luminar una alta tanca amb una gran porta, que ens va obrir un guardià amb escopeta a l’espatlla. Vàrem entrar en un gran jardí, amb una casa al fons... on el nostre guia ens va hostatjar i ens va fer servir un sopar fet d’un gran nombre de platets, cadascun amb una delícia, o així ens ho va semblar. Durant el sopar ens va explicar que era el concessionari de Seat i Simca a la zona i que anava sovint a la península. Vam mantenir una animada conversa.
L’endemà, al despertar-nos, només hi havia el guardià i al marxar no vam tenir ocasió ni de donar-li les gràcies... Va ser una bonica experiència de l’hospitalitat marroquina de la qual vam gaudir d’allò més i que amb el meu germà sempre hem recordat.
Molts anys després, el 2009, amb la meva dona vàrem anar en avió a Marrakech per passar-hi un cap de setmana llarg. Vaig trobar la ciutat tant canviada que vaig pensar que calia tornar al Marroc per veure de nou el país, i conèixer alguns racons que encara no havia vist.
Finalment lligant uns quants dies festius, ponts i vacances pendents, he pogut comptar amb deu dies lliures que he aprofitat per tornar al Marroc, però aquest cop d’una manera diferent: en moto i en solitari.
La meva idea era creuar el país i arribar fins al sud, per conèixer l’Erg Chebbi, la gran duna, imaginant-me contemplar els tons de la sorra que van canviant al llarg del dia recorrent les ondulacions suaus i els contrastos que hi fa la llum. Poder tocar la sorra fina que llisca entre els dits després d’ensorrar-hi la mà, i sentir el silenci que es pot escoltar. I durant el viatge, conèixer petits racons, sense parar en grans ciutats, que sempre són més complicades, on és fàcil perdre’s i perdre temps, i anar fent camí però sense etapes predeterminades ni objectius a complir, atent al que em cridés l’atenció i em demanés el cor, les ganes, la carretera, la moto i... l’esquena, que un ja té una edat !!
I en solitari. Per provar-ho, per poder improvisar-ho tot sobre la marxa, sense justificacions, poder girar cua en qualsevol moment, no passar de la península o veure només el Rif, o anar directe al Sud... completa llibertat!.
En solitari el viatge és més intens, més íntim, més mal·leable. Et pots quedar gaudint de la sensació que experimentes en un moment determinat, d’un paisatge, de la dansa amb els revolts, deixar-te endur pel neguit d’arribar a un lloc que prèviament has decidit sense cap raó per fer-ho. Allargar un instant o escurçar una hora…
La crònica
Dia 1 - Divendres 6.9.2013
Sant Celoni-Múrcia, 630 km.
Al migdia surto pitant
de la feina. Dino lleuger i m'acomiado de la meva dona. Seran uns pocs dies
i estarem en contacte per telèfon i WhatsApp, amb el que també he creat un grup amb els amics per fer-los cinc cèntims de les
meves peripècies.
Agafo la moto a les
14:50. Aquest dia no té gaire història: Gassaaasss i autopista (de pagament) fins a València
i després autovia (de franc) fins a Múrcia, on arribo a les 21:15. Busco un allotjament cèntric i no massa car. Em quedo a l'Hotel Zenit Múrcia, al nucli antic, i surto a sopar a
base de tapes. Fa calor. Al carrer hi ha un ambient increïble, les places i les
voreres estan atapeïdes de gent passejant, sopant i fent cervesetes. Un bar ha de ser un negoci segur al centre de Múrcia. A més em crida l’atenció que la gent, en general, vesteix com de festa i molt moderns, el homes arreglats, polits i pentinats, les dones maquillades, amb
vestits ajustats i curts, i uns talons molt alts. Tot plegat te un aspecte especial
que no se ben be com definir.
Després d’un parell de tapes i a la llum incerta de la tercera cervesa, me n’adono que la estètica imperant és la d’un gran plató de “Sálvame de luxe” o de “Mujeres y hombres y viceversa”... (ep!, que jo, com tothom, només ho veig fent zapping, eh!).
Me'n vaig a dormir que el dia ha estat llarg i estic cansat. La moto dorm a la vorera. |
Dia 2 - Dissabte 7.9.2013 Múrcia-Almeria-Nador, 210 km i algunes milles nàutiques
Dormo poc i m’aixeco
a les 5:30. Surto de Múrcia a les 6, negra nit, per la mateixa autovia gratuïta
que continua fins passat Almeria. Al cap de poc comença a caure un plugim molt
fí que aviat es converteix en una pluja en tota regla. A la cuneta, encara de
nit i il·luminat pels fars dels cotxes que passen, em poso el vestit de pluja i
continuo endavant. Em sorprenen dues coses: el trànsit que hi ha a aquella
hora, perquè no me n’esperava tant, i que a banda i banda de l’autovia està ple
de pobles que intueixo pels punts de llum que, agrupats aquí i allà, trenquen
la foscor.
Segueixo fent via i ja
de dia arribo als voltants d’Almeria. Continua plovent. L’autovia voreja la
ciutat a força alçada resseguint els turons que l’envolten. El mar es veu molt
avall. Agafo la desviació cap al port, que enfila un seguit de revolts amb una forta baixada. A la carretera hi ha moltes taques de gasolina que sobre l’asfalt mullat
dibuixen sinuosos arcs de Sant Martí, que em fan conduir delicadament per controlar
la moto quan m’insinua que vol marxar del camí que traço. Les indicacions em
duen sense contratemps al port. Són les 8:15 i he fet 840 km des de casa.
Segueix plovent.
A la porta de l'edifici de la terminal del ferri uns quants
taxistes la fan petar. Deixo la moto aparcada a fora, sola, per comprar el
bitllet, i per primer cop em preocupo perquè he de deixar la bossa impermeable
(comprada a l'Aldi per 17 euros i que, a més del “top case”, duc per tot equipatge), si
no vull carregar-me-la a sobre, amb el que pesa i mullada com està. Només està agafada a la moto amb uns pops de goma que es poden treure fàcilment…
 |
Com que sóc l’única moto, puc avançar fins el primer lloc de la fila
de vehicles que fa estona que fan cua, i em poso a l’aixopluc sota una
mena de pont.
 |
Quan arriba l’hora
de començar a embarcar, un guàrdia civil s’atansa a obrir la reixa que dóna accés al moll
on està esperant el vaixell. No troba la clau. Tranquil·lament gira cua i va fent viatges
fins una garita situada uns cinquanta metres duent cada vegada una clau
diferent fins que, passada més de mitja hora, per fi troba la correcta. Us
asseguro que no morirà d’estrès, i no com jo, que quan arribo al control just
abans de pujar al vaixell no trobo el bitllet i començo a posar-me nerviós.
Us asseguro que vaig maleir totes les butxaques que té la jaqueta de moto mentre, sota la pluja insistent, les buidava una per una fins a trobar el bitllet.
Salpem a 3/4 d’11 del matí, amb 45 minuts de retard. Un cop instal·lat a bord en una còmoda butaca del menjador, comencen a entrar famílies completes carregades amb mantes, bosses de menjar i garrafes d’aigua i van ocupant taules i cadires. Sort que a cada taula hi ha un cartell que posa “no picnic”, encara que em sembla que ningú entén l’anglès. Jo dino de menú al restaurant del vaixell.
 |
L’encarregat em diu que tranquil, que ja el trobaré, que no salparan sense mí. Resulta que la noia que m’havia venut el bitllet me l’havia posat dins el passaport i com que la policia no me l’ha demanat perquè sóc l’únic passatger no magrebí, no he tingut ocasió de treure’l.
|
 |
Salpem a 3/4 d’11 del matí, amb 45 minuts de retard. Un cop instal·lat a bord en una còmoda butaca del menjador, comencen a entrar famílies completes carregades amb mantes, bosses de menjar i garrafes d’aigua i van ocupant taules i cadires. Sort que a cada taula hi ha un cartell que posa “no picnic”, encara que em sembla que ningú entén l’anglès. Jo dino de menú al restaurant del vaixell.
Fet l’àpat, ve l’hora
de la migdiada i als sofàs i a les mantes convenientment estirades a sota les
taules, sobre les quals ara només queden engrunes i botelles buides, tothom
s’ajeu a fer la corresponent becaina. El terra i els sofàs estan plens de
cossos estirats, quasi immòbils, talment com el paisatge després d'una batalla. Només
uns pocs passatgers restem asseguts mirant a la tele els entrenaments del Gran Premi
de motos i després una típica peli de dissabte a la tarda.
El dia és rúfol i el
mar està picat, de manera que mica en mica em va entrant un rau-rau de mareig
que em suggereix que jo també hauria d’estirar-me. El problema és que on estic està tot ocupat, així que exploro el vaixell i al pont superior hi trobo un parell
de sofàs encara lliures. Ràpidament em trec les botes i em faig un coixí improvisat amb la jaqueta (que dures són les proteccions!) i m’adormo una bona
estona. Em desperten dos nois xerrant a viva veu al meu costat. Entreobro els
ulls i els veig al sofà contigu, menjant i bevent alguna cosa mentre tenen una
conversa molt animada. Un d’ells és força gras i llueix una bona panxa que li treu
el nas entre la vora de la samarreta i el pantaló. Al cap de poc paren de xerrar
i també s’estiren al sofà. Penso que per fi podré dormir una altra estona,
però el noi gras s’arrauleix buscant una posició més còmoda i posa els peus just
a pocs centímetres d’on jo tinc el cap. Aqui vaig acabar la son.
Segueix plovent quan passem
davant les imponents i antigues muralles de Melilla i el vaixell entra al port de Nador. Per la finestra, els pares assenyalen a la canalla la terra dels avis.
Després de set hores i mitja de travessia, desembarquem a les 17:15, amb una hora de retard sobre l'horari previst. Aquí és una hora menys i he hagut d'endarrerir el rellotge.
Fa molta xafogor. Suant a dojo em poso la jaqueta de moto, el casc i els guants.
Els cotxes desembarquen, ja saben el camí i omplen ràpidament els carrils per passar la frontera. Mentre busco on m’he de col·locar, se m’acosten un parell de xicots que em volen guiar en els tràmits. Com que encara tinc el xip europeu, els rebutjo i faig ben fet, doncs preguntant m’expliquen el procediment. Primer cal anar a segellar el passaport en un edifici on la cua avança molt lentament però de manera ordenada, cap una mena de quiosc envidriat on un policia va fent la seva feina. Només una noia marroquina somrient i vestida a l’europea intenta colar-se a la cua, cosa que no li deixo fer i que accepta esportivament.
Me n’adono que el país ha canviat molt des que hi vaig venir les primeres vegades. Una cua així era impensable. Llavors tot es reduïa a un caos de gent i un bosc de colzes, braços i mans convergint amb el passaport als dits cap al taulell on l'autoritat competent administrava pausadament el seu poder...
Després de set hores i mitja de travessia, desembarquem a les 17:15, amb una hora de retard sobre l'horari previst. Aquí és una hora menys i he hagut d'endarrerir el rellotge.
Fa molta xafogor. Suant a dojo em poso la jaqueta de moto, el casc i els guants.
Els cotxes desembarquen, ja saben el camí i omplen ràpidament els carrils per passar la frontera. Mentre busco on m’he de col·locar, se m’acosten un parell de xicots que em volen guiar en els tràmits. Com que encara tinc el xip europeu, els rebutjo i faig ben fet, doncs preguntant m’expliquen el procediment. Primer cal anar a segellar el passaport en un edifici on la cua avança molt lentament però de manera ordenada, cap una mena de quiosc envidriat on un policia va fent la seva feina. Només una noia marroquina somrient i vestida a l’europea intenta colar-se a la cua, cosa que no li deixo fer i que accepta esportivament.
Me n’adono que el país ha canviat molt des que hi vaig venir les primeres vegades. Una cua així era impensable. Llavors tot es reduïa a un caos de gent i un bosc de colzes, braços i mans convergint amb el passaport als dits cap al taulell on l'autoritat competent administrava pausadament el seu poder...
Després de segellar el
passaport cal omplir un formulari per mi i un altre per la moto i fer-los segellar en
un altre quiosc, i finalment amb tots els papers, un oficial somrient em
dóna la benvinguda al país, em signa tot plegat i em diu que és llàstima que
només pugui estar-hi tant pocs dies.
Tot aquest temps he
deixat la moto sola, sense vigilar i amb la bossa de l’equipatge només agafada
amb els pops, però està tot intacte. Ja no em preocuparé gaire més de l’equipatge. Em poso els guants i el casc i dono gas per creuar la darrera barrera de la frontera. Segueix plovent.
Entro, ara si, al Marroc. Trobo una zona desangelada, amb edificis dispersos que no és ni carretera, ni ciutat. El fang cobreix la calçada, i aquí i allà fumegen petites fogueres que omplen l’aire d’una olor acre. Hi ha molta gent amunt i avall. És la zona fronterera amb Melilla.
Entro, ara si, al Marroc. Trobo una zona desangelada, amb edificis dispersos que no és ni carretera, ni ciutat. El fang cobreix la calçada, i aquí i allà fumegen petites fogueres que omplen l’aire d’una olor acre. Hi ha molta gent amunt i avall. És la zona fronterera amb Melilla.
Me n'adono que han acabat
les rutines i que cal espavilar, doncs encara duc l’endormiscament del vaixell.
Estic incòmode amb la pluja, el fang i la carretera molla i relliscosa. Com que no veig cartells he d’intuir la direcció de Nador, però al cap de poc ja trobo la primera indicació. La ciutat és a vuit quilòmetres, que em serveixen per prendre el pols al trànsit marroquí, de grands taxis, autobusos, ciclomotors, carros i gent que passa per tot arreu.
Havia pensat passar-hi
de llarg i anar a dormir a mig camí on s’escaigués, però sent l'hora que és,
amb la pluja que cau i el fang que hi ha a la carretera no tinc ganes de
continuar i busco un hotel al mateix Nador amb el GPS de tota la vida: un somriure i preguntant a un grup
d’homes que discuteixen al voltant d’un cotxe amb el capó aixecat. Així arribo
a l’Hotel Annakhil de Nador, decorat amb miralls antics, sofàs d’escai, flors de plàstic i
passadissos de color rosa, on agafo una habitació confortable per 486 Dirhams amb esmorzar. Estic cansat i no
tinc ni ganes de fer fotos.
Després d’una dutxa
el món canvia, i em decideixo per sortir a sopar donant un petit tomb pels
voltants de l’hotel. Tot està animat, amb molt de trànsit, gent pasejant i
omplint les terrasses dels cafès, malgrat el dia encara rúfol. Localitzo un restaurant
que m‘han recomanat i sopo una truita de patata boníssima. Aquí hi ha encara una gran influència espanyola. Per avui ja n’hi ha
prou i torno a l’hotel. Em deixen guardar la moto a l’aparcament de l’amo de l’hotel.
Abans de dormir
connecto al tele i just enganxo a TVE la notícia que Tòkio organitzarà els propers Jocs Olímpics i que Madrid ha estat inexplicablement eliminada ja a la
primera tria. Entrevisten un munt de gent que mira de justificar com pot la
desfeta de la candidatura. Em va venir de gust prendre un relaxing café con leche in Plaza Mayor, però ho vaig deixar per
l’esmorzar de l’endemà.
Dia 3 - Diumenge 8.09.2013 Nador-Taza-Ifrane-Azrou, 385 km.
Em llevo d’hora, com serà
costum en aquest viatge i han de despertar el cambrer del bar que em farà l’esmorzar.
Esmorzo molt be, i a les 8, quan surto per la porta ja guarnit de motorista, he de
deixar pas a una núvia i el seu seguici que, a aquelles hores, arriben a
l’hotel a celebrar o a preparar la festa. Tot un espectacle, amb la núvia al
davant i tots els convidats que van desfilant davant meu, mirant-nos mútuament,
ells vestits de vit-i-un botons i jo de romà...
Trec la moto de
l’aparcament i, com no podria ser d'altra manera, apareix un “vigilant” que em demana que
li pagui per haver “guardat” la moto tota la nit. M’hi discuteixo força i li
dono tres o quatre Dirham, import que a ell li sembla ofensiu. Ja hi som, penso, però em
dic que he de fer el propòsit de treure’m el xip europeu d’una vegada i
connectar amb el viatge que he vingut a fer, i n’hi dono uns quants més, amb un
somriure.
Els carrers de Nador,
molls i força deserts però ja sense pluja, em donen el bon dia. Aviat agafo una
avinguda molt ampla, amb tres carrils per sentit. L’amplada varia constantment en
funció de la quantitat de fang que la pluja d’ahir ha escampat a la calçada. Al
llarg de d’aquesta avinguda hi ha un seguit de benzineres, totes amb
aspecte molt modern. Paro a omplir el dipòsit, a 12 Dirhams el litre (1 euro = 11 Dirham)
A les afores de la
ciutat no m’aclareixo amb els cartells indicadors i m’aturo a preguntar com anar
a Kassita, per seguir a Taza i Fès. El meu interlocutor rumia una bona estona i
finalment m’indica una direcció. Al cap d’un parell de quilòmetres la meva
intuició em diu que vaig errat. Torno enrrere i paro en una gran benzinera a
preguntar de nou. Anava equivocat i m’indiquen ara si, la bona direcció. Crec que qui
m’ha indicat abans volia ajudar-me tant sí com no, i no sabent la direcció
correcta, m’ha donat la que li ha semblat millor… Això és amabilitat!
Per la N2, mica en mica m’endinso en el paisatge del Rif. El cel, primer tapat, es va obrint i fa una agradable fresqueta de 18º. Petits turons, conreus, molt poc trànsit. Vaig passant alguns poblets endormiscats i d'altres animats amb gent, cotxes, brutícia i grans bassals. La carretera és prou bona.
Arribant a Kassita una parella de policies m’atura. Em fan preguntes sobre la moto, se la miren i xerrem una estona, són simpàtics i deuen estar una mica avorrits. No em demanen ni els papers. Molt amablement em diuen com he d’agafar el proper trencant de la carretera R505 per anar cap a Taza i Fès, doncs resulta que no està indicat.
Assegut en una taula a l’ombra menjo un tajine amb olives cuites boníssim i faig el primer relaxing te a la menta. També netejo i engreixo la cadena.
Em quedo a l’Hotel Salame per 150 Dirhams la nit. Es troba en un primer pis a l'altra banda de la plaça on prenc un nou te. La recepció està completament a les fosques. L’encarregat sorgeix com una ombra de la foscor, però és simpàtic i amable. Crec que l’he despertat d’una llaaaarga becaina. El bany comunitari és net i l’habitació minúscula, amb una pica de joguina i dos llits petits i molt junts quasi al nivell del terra, però no em cal res més. Avui haure fet uns 385 km. La moto dormirà al carrer.
Per la N2, mica en mica m’endinso en el paisatge del Rif. El cel, primer tapat, es va obrint i fa una agradable fresqueta de 18º. Petits turons, conreus, molt poc trànsit. Vaig passant alguns poblets endormiscats i d'altres animats amb gent, cotxes, brutícia i grans bassals. La carretera és prou bona.
 |
Després del trencant, la carretera s'enfila per travessar una cadena muntanyosa, al cor del Rif. La carretera de muntanya és solitària, força ample però amb alguns sots i plena de revolts. Gaudeixo intensament de la conducció al meu ritme, del sol i del paisatge, mentre vaig resseguint els turons que conformen la serralada.
Em vull aturar per contemplar el paisatge, i quan estic quasi parat, rellisco amb la graveta de la cuneta i ja soc per terra. Us asseguro que la carretera era ben solitària però al cap de pocs segons ja tenia al costat un home oferint-se a ajudar-me a aixecar la moto, cosa que, naturalment, vaig acceptar immediatament.
Passat el darrer coll, abans d’arribar a Taza, la carretera està en obres. Be, no només la carretera, a banda i banda tot està envaït per les obres. Durant una quinzena de quilòmetres la carretera desapareix per donar pas a una ampla pista de terra plena de fang. Condueixo amb suavitat doncs seria fàcil caure. Durant uns quilòmetres segueixo una mobilette que carregada de manera inversemblant va obrint pas fent equilibris davant meu. Aquest si que és motorista!
Passat el darrer coll, abans d’arribar a Taza, la carretera està en obres. Be, no només la carretera, a banda i banda tot està envaït per les obres. Durant una quinzena de quilòmetres la carretera desapareix per donar pas a una ampla pista de terra plena de fang. Condueixo amb suavitat doncs seria fàcil caure. Durant uns quilòmetres segueixo una mobilette que carregada de manera inversemblant va obrint pas fent equilibris davant meu. Aquest si que és motorista!
 |
Arribo a Taza i agafo la N6 que està molt concorreguda en direcció Fès. Hi ha força policia, alguns amb radars, que tanmateix no són necessaris doncs la velocitat la imposen els ressalts, forats i rases que hi ha de tant en tant a la carretera, naturalment sense senyalitzar.
|
Camps d’olivers clapegen el paisatge. El cel s’ha tapat però la temperatura, de 24º, és molt agradable.
Per vorejar pel sud la ciutat de Fès, i continuar cap a Ifrane, prenc una carretera de circumval·lació que està col·lapsada, i travessa un gran barri en obres, que suposo és la darrera expansió de Fès.
A la carretera d'Ifrane, uns 35 quilòmetres abans d'aquesta població paro a dinar en una gran zona de servei amb una gasolinera i dos restaurants.
A la carretera d'Ifrane, uns 35 quilòmetres abans d'aquesta població paro a dinar en una gran zona de servei amb una gasolinera i dos restaurants.
Arribo a Ifrane, la petita ciutat pulcra i moderna, edificada pels francesos la dècada de 1930 per fugir de la calor de Fès. Envoltada de boscos de cedres i pins, te un aspecte alpí, amb grans xalets, uns jardins molt cuidats plens de flors, i un ambient de vacances. Dono una volta per les seves places i jardins i continuo en direcció sud cap Azrou. Ja a les afores passo al costat de la llarguíssima tanca d’una residència reial sota l’atenta mirada dels sentinelles apostats de tram en tram.
El temps és insegur amb plugims dispersos, però de moment no em cal el vestit de pluja.
Cap a les 5 de la tarda i arribant prop d'Azrou, al cor de l’Atlas Mitjà, m'aturo a posar benzina i dubto si quedar-me o seguir fins a Midelt, que està a 120 quilòmetres, perquè hi ha una nuvolada molt negra sobre el coll que hauria de travessar. Mentre empleno el dipòsit la pluja que comença a caure em fa decidir a no continuar. Tanmateix quan arribo al centre d'Azrou ja ha parat de ploure.
El temps és insegur amb plugims dispersos, però de moment no em cal el vestit de pluja.
Cap a les 5 de la tarda i arribant prop d'Azrou, al cor de l’Atlas Mitjà, m'aturo a posar benzina i dubto si quedar-me o seguir fins a Midelt, que està a 120 quilòmetres, perquè hi ha una nuvolada molt negra sobre el coll que hauria de travessar. Mentre empleno el dipòsit la pluja que comença a caure em fa decidir a no continuar. Tanmateix quan arribo al centre d'Azrou ja ha parat de ploure.
Després d’una bona dutxa surto a donar un volt per la petita medina, on ningú, però ningú, m’aborda invitant-me a comprar alguna cosa, i això que hauria pogut adquirir tota una equipació del Barça!!
Passejo doncs tranquil·lament per la ciutat i sopo en una de les moltes parades de menjar que hi ha al carrer.
Dia 4 - Dilluns 9.9.2013 Azrou-Midelt-Erfoud-Rissani-Hassi Labied, 379 kms.
M’acabo de llevar,
són les 6:30 i dormo des d’ahir a les 10, si be a les 2 de la matinada m’ha
despertat algú que reclamava a crits que el deixessin dormir…
Surto fora i carrego la bossa a la moto. El termòmetre marca 9º, fa fred però bon temps. Sense esmorzar arrenco en direcció a Midelt.
Surto fora i carrego la bossa a la moto. El termòmetre marca 9º, fa fred però bon temps. Sense esmorzar arrenco en direcció a Midelt.
La carretera s’enfila a través de grans boscos de cedres i pins on hi ha mones (macacos de berberia) que jo no vaig veure.
Després la carretera travessa un gran altiplà. Segueix fent fred i em poso el folre polar. No hi ha gens de trànsit, però al mig d’una llarga recta amb una visibilitat perfecta hi ha hagut un accident entre un carro i el seu ruc, un turisme i una furgoneta. El turisme està bolcat. Em pregunto com s’ho hauran fet per tenir un accident tres vehicles en aquell pun concret... La policia ja hi ha fet acte de presència i em dóna pas.
Vaig travessant
petites poblacions de l'Atlas Mitjà, en mig d'un paisatge que em recorda vagament els prats de muntanya del Pirineu i baixo fins a Midelt, població una mica en
terra de ningú.
Amb 10º segueix fent fred i el paisatge ja és sec i erm. Continuo
cap al sud, recorrent la vall del riu Ziz.
Al final d’una una de
tantes rectes, poc abans d’un poble minúscul, una parella de policies m'atura.
El més jove te una rialla a la cara i una pistola-radar a la mà. “Anàveu a 83
per hora i aquí s’ha d’anar a 60. Cal respectar les normes de trànsit!”, em diu
somrient. Tot cofoi m’ensenya la pantalla de la pistola-radar perquè jo mateix
ho vegi. Hi surto ben retratat amb la xifra 83 sobre-impressionada. Jo li dic
que evidentment sempre compleixo les normes però que no he vist el senyal de
limitació i que en aquella recta no hi ha cap població etc. etc. Tan se val, la
multa és de 500 Dirhams. Li contesto que no tinc aquesta suma a sobre i que si vol anem
a la comissaria. Fa cara de contrariat i s’en va a consultar amb l’altre
policia, que fa un explícit gest amb la mà. Quan torna em deixa anar un
discurset sobre el compliment del codi de la circulació i els perills de la
carretera i em deixa continuar sense més...
Paro al costat d’un
pont on trobo l’única moto grossa amb la que m’he creuat fins ara. És d’un noi
alemany amb una BMW R1200GS.
Mica en mica el riu Ziz
es va cobrint de palmeres, i finalment forma un extens i allargassat oasi que
ocupa tota l’amplitud de la llera.
El calor es va
imposant i m’aturo en un Ksar a fer una coca-cola. Des del terrat puc veure la
gran extensió del palmerar.
Disfruto cada quilòmetre, el paisatge És adust i la sensació, d'immensitat. A l’estiu no es deu poder fer de calor però avui és perfecte.
Més endavant passo el “túnel del legionari” que assenyalen tots els mapes, construït a la roca a pic i pala pels legionaris francesos per arribar a les regions del sud, i el riu s’engorja. Són les Gorges del Ziz.
Passo per la localitat
aquarterada d’Ar-Rachidia (que abans es deia Ksar-es-Souk). Se que a prop hi ha
la “Source bleue de Meski”, un lloc de cap de setmana de la gent de la zona, on es pot fer un bany, i agafo un trencant per anar-hi. Faig un curt
trajecte i només veig una mena de rec sense interès. Segurament està mal indicat
o jo ho la se trobar, així que continuo el meu camí.
No noto de debó la calor fins
al migdia, quan arribo a Erfoud, la localitat que per precaució, van fundar els
francesos per aquarterar les tropes de l’oficialment pacificada regió de
Tafilalt, el 1934.
Com que he perdut un cargol que subjecta el protector del puny del gas que va ballant amb el vent, m’aturo davant un taller de motos i bicicletes, a veure si em poden posar un nou cargol. Ràpidament un grup de nois es disposa a ajudar-me i pel mòdic preu de 10 euros (110 Dirham) s’ofereixen a canviar-lo. Després d’un curt regateig, pago 10 Dirham. Ah! però cometo l’error de demanar-los-hi per un lloc on dinar.
Com que he perdut un cargol que subjecta el protector del puny del gas que va ballant amb el vent, m’aturo davant un taller de motos i bicicletes, a veure si em poden posar un nou cargol. Ràpidament un grup de nois es disposa a ajudar-me i pel mòdic preu de 10 euros (110 Dirham) s’ofereixen a canviar-lo. Després d’un curt regateig, pago 10 Dirham. Ah! però cometo l’error de demanar-los-hi per un lloc on dinar.
Com de costum un noi amb mobilette m’acompanya a un lloc de menjar al carrer, d’un parent seu. El lloc no te mala pinta, demano una truita i uns pinxos de pollastre amb una coca-cola.
Mentre dino, un grup de canalla que no deuen tenir més de cinc o sis anys, s’acosten d’un en un a poc a poc i quan ja estan quasi al meu costat em miren, criden: “bon jour” i se'n tornen corrent tot rient. El joc dura tot el dinar i no puc fer altra cosa que riure amb ells, amb la qual cosa el joc es van animant cada vegada més.
Demano què dec i em porten un paperet on hi ha escrit 90 Dirham! Es nota que és parent del que ven cargols a 10 euros!
Torno a la moto i em dirigeixo a
Rissani, on hi ha les ruïnes de Sijilmassa, la capital xiïta des d’on, durant
segles, sortien caravanes de vint mil camells cap a les mines de sal de Taodeni
i Tagajaza al l’actual Malí per vendre-la al Níger a preu d’or.
Passat Rissani l’horitzó s’eixampla, la carretera es fa més
solitària, el paisatge es torna encara més àrid i tinc la sensació que creuo la porta del desert. Segurament és només una impressió, però és forta i en gaudeixo profundament.
No hi ha ningú a la carretera. Aquí i allà la sorra envaeix la calçada i vaig amb compte. Ah!, i vigilo si hi ha camells deixats anar.
Mica en mica la gran duna va sorgint a l’horitzó i es va fent present. Al cap d’uns kilòmetres a la banda esquerra de la carretera es dibuixen multitud de pistes i
roderes de vehicles, i començo a veure alguns cartells anunciant albergs. He sentit a parlar be d'un dels primers albergs de la zona, l'Atlas du Sable, d’Alí "el cojo", que es troba al poblet de Hassi Labied, poc abans de Merzouga. Veig el seu cartell i
segueixo les indicacions.
Ara, davant meu s’alça la gran duna, l’Erg Chebbi, que es va engrandint conforme m’acosto a l’alberg, que l'Alí va aixecar als seus peus.
Aparco al davant i em donen la benvinguda. Són les 15:30 i el termòmetre marca 32º molt suportables.
El lloc és just el que esperava i el
que necessito. Estic feliç! 
Agafo una habitació ampla,
bonica i fresca, per 350 Dirhams la nit. Em regalo un bany a la piscina i em bec una de les millors cerveses que he begut, no de la casa, que no en tenen, sinó d'una parella de Malgrat que són veterans del lloc i han vingut amb el seu Land Cruiser amb una bona provisió de caixes (si, caixes) de cervesa. Des d'aquí el meu més gran agraïment!
Juntament amb una altra parella més jove de Granada que han vingut en una BMW R1150GS, som tots els hostes d'Alí el cojo.
La duna, sempre present, em va cridant, i tinc tota la tarda per passejar, així que xino-xano mentre tafanejo per les conduccions d'aigua i els pous excavats a la sorra, els meus passos em duen cap allà. Les distàncies enganyen molt, i la vora de la duna que sembla lluny, està en realitat a cinc minuts a peu.
Aviat estic enfilant-me per les seves arestes suaus.
A part de la família marroquina no es veu ningú més. Faig una bona passejada deixant una llarga traça amb les meves petjades i provocant allaus en miniatura quan pujo fins al cap de munt d'una ondulació. Al baixar-la corrent aixeco petits núvols de sorra que cauen sense fer soroll.
Embadalit amb el paisatge, em descalço, ensorro els peus ben endins la sorra i m'assec a escoltar el silenci. Amb la mà, jugo a rellotges de sorra i per uns instants sembla que controli el temps.
Quan ja duc una bona estona assegut veig, lluny, un xicot arrossegant en una moto, d'aquelles que (de veritat) estan preparades pel desert.
Embadalit amb el paisatge, em descalço, ensorro els peus ben endins la sorra i m'assec a escoltar el silenci. Amb la mà, jugo a rellotges de sorra i per uns instants sembla que controli el temps.
Quan ja duc una bona estona assegut veig, lluny, un xicot arrossegant en una moto, d'aquelles que (de veritat) estan preparades pel desert.
No tinc rés més que fer que esperar a veure què fa. Poc a poc es va acostant. Du un turbant i una gandora molt propis del desert. És simpàtic i quan és al meu costat comença a fer-la petar.
Al cap d'una estona li pregunto per la renglera de pous que es veuen excavats directament a la sorra i, baixant de la duna, anem cap un pou on un grapat de noies han anat a buscar aigua amb bidons de plàstic. Em diu que els pous són un bon lloc de reunió. Quan arribem les noies ja no hi són.
Al cap d'una estona li pregunto per la renglera de pous que es veuen excavats directament a la sorra i, baixant de la duna, anem cap un pou on un grapat de noies han anat a buscar aigua amb bidons de plàstic. Em diu que els pous són un bon lloc de reunió. Quan arribem les noies ja no hi són.
Després, pujat al darrere de la mobilette, em du de tornada a l'alberg.
Si us hi fixeu be, davant el seient de la moto hi du penjada una motxilla de color rosa amb una franja beix. A dins hi du el Corte Inglés del desert, us ho ben asseguro. Quan baixo perquè hem arribat, em diu que m'esperi i en un moment desplega als meus peus una parada de petits regals i em fa una demostració dels seus dots de màrqueting, que són molts.
Quedo sorprès no solament de la celeritat amb que ha muntat la parada, sinó que, a més, coneix tots els passos que he fet des que he arribat, que vaig sol, amb una BMW, ja sabia que estava a l'Atlas du Sable, els articles que abans he mirat en les botiguetes del poble… Es realment simpàtic i quedem que demà, abans de marxar, li compraré unes "croix du sud", doncs només en du una i jo en voldré més.
Entro a l'alberg i poc després va caient la nit. Arriben una colla de Madrid en moto que no saludaran i no ens diran ni una paraula en tot el temps que vam coincidir. És estrany però va ser així…
Després de sopar els mateixos nois que l'han servit ens obsequien amb una petita sessió musical, i la parella de Malgrat, que juntament amb la de Granada surten molt al final del vídeo, m'ofereix una altra cerveseta, mmmm, que bona!
Després de sopar els mateixos nois que l'han servit ens obsequien amb una petita sessió musical, i la parella de Malgrat, que juntament amb la de Granada surten molt al final del vídeo, m'ofereix una altra cerveseta, mmmm, que bona!
Per avui ja n'hi ha hagut prou, i toca anar a dormir. La moto dormirà al pati de l'alberg amb les seves germanes grans. Demà començaré la tornada…
